Fundació d'Oncologia Infantil
enriqueta villavecchia

Per una banda, la música és una eina que permet suavitzar experiències i intervencions mèdiques, evitant sorolls o situacions que generen angoixa. “Per exemple, durant una punxada, podem desviar l’atenció cap allò musical o rítmic”, ens explica en Mateu. Però amb la música es pot anar molt més enllà.

“Proposo transitar per la tristor o la ràbia, emocions que normalment s’eviten. Obro una porta a posar-hi atenció durant un temps concret, el temps que dura una cançó. Els dic: ‘Mentre jo toqui aquesta cançó, connecta al 100% amb la teva tristor’. Això genera una sensació de seguretat, perquè saben que la cançó s’acabarà.”

I aquestes cançons són sempre les mateixes? En Mateu ens diu que treballa “amb cançons vives. La melodia canvia i la lletra s’adapta en funció de l’estat de les persones i de la família amb les que treballo”.

Combinada amb el joc, la música facilita la consciència de les pròpies emocions i ajuda a valorar la seva intensitat. En Mateu Ubach ens parla de com en fa un ús terapèutic: “Utilitzo tècniques tant receptives (la persona rep la música sense intervenir-hi) com actives. Aquestes últimes impliquen el pacient i la família, ja sigui cantant, tocant un instrument, fent percussió corporal, etc. També són un vehicle de desenvolupament psicomotor. Amb el suport dels pares, la música i els ritmes ajuden a estimular la motricitat fina, la bipedestració o les habilitats comunicatives. Amb estructures harmòniques molt repetitives, que permeten anticipar-s’hi, és relativament fàcil que els nens s’animin a respondre i a anticipar la resposta. Per exemple, amb infants que tenen seqüeles vinculades a l’autisme, podem treballar amb una cançó que inclogui una acció, com ara agafar un bolígraf, dins una estructura musical repetitiva”.

La música també ajuda a treballar les experiències doloroses. “Hi ha una connexió interhemisfèrica. Creant una melodia, activament, el pacient està regulant-se emocionalment (l’ajuda a regular l’hemisferi dret), i crear una lletra ajuda a estimular l’hemisferi esquerre i a connectar-lo amb el dret. És important, en una experiència dolorosa, que els dos hemisferis connectin i que aquesta experiència pugui ser assumida i narrada.”

Com dèiem al principi, la música arriba on no arriben les paraules: “Les paraules activen defenses, mentre que la música esquiva les defenses de l’hemisferi esquerre”.

En Mateu assegura que la música serveix per fer una transició a altres estats emocionals que ofereixin més benestar, però per aconseguir-ho, ha de fer un petit viatge: “He d’anar a buscar la persona allà on es troba”. Això vol dir que, si la persona està trista, una cançó molt alegre li pot provocar rebuig. “La primera música amb la que m’hi acosti, ha de connectar amb el seu estat d’ànim. Si no ho faig així, es genera un bloqueig que impossibilita el treball. Si la persona està trista, començo per una cançó lenta en to menor, i un cop la persona se sent segura en la seva tristor, podem anar variant, potser introduint una tonalitat major, potser augmentant el ritme de la cançó, o les dues coses simultàniament.”

Per regular l’agressivitat i l’angoixa, són molt útils els instruments de percussió. “Jo els pregunto: ‘Com sones avui?’ i deixo que toquin.” A partir del ritme del pacient, es proposa una alternativa rítmica, ja sigui amb instrument o amb percussió corporal.

“Per mi és important afavorir la tendresa i la coregulació. Quan un nen no pot regular-se, necessita la proximitat dels seus pares, però a través de l’ús de cançons de bressol o de cançons que els pares li han cantat quan eren petits, treballo la contenció facilitada per aquesta música. Moltes vegades ho combinem amb una aproximació corporal, seient el nen o nena a la falda, murmurant la cançó amb la lletra M, jugant amb la vibració... De fet, el primer sentit pel qual ens arriba la música és a través del tacte, de les vibracions a través de l’úter matern. La memòria del fetus està en nosaltres.”

Segons en Mateu, la musicoteràpia i l’ús del joc poden semblar “idiomes poc seriosos”, però són molt necessaris perquè connecten amb tot allò humà de manera molt directa. “Quina pena que hi ha un dia que desconnectem del joc i de la música. Són els principals mitjans d’aprenentatge a la vida, quan som petits aprenem a viure jugant i cantant. Cantar és el primer mitjà de regulació emocional i d’expressió de necessitats. El plor del nen és una melodia, se’n pot distingir la ràbia de la gana o de la son, o de la necessitat.”

En situacions en què ja sembla que no hi ha res a fer, amb la intervenció de la musicoteràpia les famílies han sentit que han pogut fer alguna cosa. “Recordo el cas d’una pacient de tres anys que finalment va morir. Només picant de mans i cantant una cançó que la feia somriure, els pares ja estaven fent alguna cosa per ella.”

Cantar o picar de mans són coses que ens connecten. “Són coses que les tribus del món que anomenem ‘no civilitzat’ no han perdut. Han sabut conservar una cosa essencialment humana. En algunes tribus, quan neix un nen, li canten una cançó específica per ell, i aquesta cançó li tornaran a cantar en els moments més decisius de la seva vida, o quan travessi un moment de greus dificultats. La música és un vehicle de rescat de la teva essència i de la teva dignitat com a persona. I també pot ser una via de llegat. Pots deixar una cançó, escrita o enregistrada.”

En Mateu també acompanya processos de dol. Especialment, fa servir dues cançons: una específicament adreçada a pèrdues de fills, “Agua de estrellas” (és un tipus de cançó anomenada “cançó medicina”), i una altra per a qualsevol tipus de dol, “Un darrer adéu” (‘One last goodbye’ d’Anathema, que ha adaptat de l’anglès al català).

Per al Mateu, la música, com el joc o les històries, son vehicles que ens acosten i fan més fàcil estar presents amb els altres i amb un mateix. “Facilita ser aquí i ara. I això sana, cura.” La música també ens fa mostrar-nos oberts i disponibles, “que és el que els nens malalts necessiten: disponibilitat i obertura, que els seus pares estiguin disponibles i oberts a l’experiència en tota la seva dimensió”.

Cantar és una manera d’ajudar-los a ser nens fins al seu últim dia, perquè aquesta és la seva essència. I allà trobareu en Mateu Ubach, tenint cura i acompanyant els infants amb la seva música quan una família el necessiti.