La història del “Comando Keta” i les seves grues solidàries
"Som aquí, disposades a continuar fent camí, esperant, i amb petits gestos fem volar els nostres sentiments"
Tot va començar amb un telèfon mòbil que va anar a parar a la rentadora. El de la Conxita, que fa 17 anys que fa voluntariat hospitalari a la Fundació, a la planta de pediatria de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. El mòbil se li va espatllar i va perdre tots els contactes que tenia a l’agenda, inclosos els de les seves companyes de “comandos”.
COMANDOS és el nom tècnic carinyós amb el qual es defineixen els grups de persones voluntàries que van de tant en tant a la Fundació a ajudar puntualment en alguna iniciativa: fer una manualitat de Sant Jordi, preparar articles fets a mà pel Christmas Market, embolicar, ensobrar, endreçar... qualsevol cosa que es necessiti.
La Conxita acostumava a apuntar-se a tots els ‘comandos’, i allà hi trobava molt sovint la Manoli, l’Anna, la Montse, la Cecilia i la Mª Jesús. Segons la Cecília, “als comandos s’hi fan un munt de súperactivitats, sempre gratificants per a nosaltres perquè creiem en la màgia i la importància dels petits gestos. Això ja era un punt fort d’unió per a totes, i un molt bon punt de partida per al grup”.
L’incident del telèfon a la rentadora va fer que perdés telèfons de les companyes, i va demanar a la Fundació si la podia tornar a posar en contacte amb elles; sobretot perquè ja estàvem en el moment de la Covid-19 i les activitats dels comandos s’havien aturat, i ja no les podia trobar físicament a la Fundació. A Villavecchia van facilitar el telèfon de la Conxita a totes les companyes, i no només li van escriure si no que van decidir formar un grup de whatsapp, al qual van posar per títol “COMANDO KETA”. Era setembre de 2020.
“La Keta, la nina solidària de la Fundació, és com el nostre avatar; juguem a tornar a la infància, ens divertim, riem juntes i seguim donant molta importància a les petites coses”, diuen. A més, ja és tradició que sempre s’apunten a totes les activitats solidàries i hi porten la Keta, vestida per a l’ocasió; d’esport si es tracta de la cursa de El Corte Inglés, amb vestit de nit i de gala per a la Trobada de Voluntariat de Nadal de la Fundació, amb barnús i tovallola per a una activitat d’spa solidari... la Keta té un vestit per a cada ocasió, ho podeu veure en aquestes fotografies (està clar que el nom del grup de comando no podia ser un altre):
La Keta ha viatjat per tot arreu!:
Per a la Conxita, el grup té una importància especial. Un dels motius pels quals les seves companyes van decidir crear-lo va ser per fer-li suport i acompanyar-la en el procés de malaltia que viu actualment; la pandèmia fa que no es puguin veure físicament i el grup s’ha convertit en un puntal per a ella: “Em sento molt acompanyada per totes elles i estic molt agraïda de tenir-les a prop i del vincle que hem fet; parlem de tot, i riem moltíssim... ens hem posat fins i tot un sobrenom cadascuna d’acord amb una visió còmica del nostre paper dins del grup; n’hi ha una que li diem la ‘risitas’, una altra que li diem ‘ la lianta’... ens ho passem molt i molt bé”.
L’humilitat de la Conxita fa que li faci una mica de vergonya reconèixer que, dins d’aquests papers de cadascuna, el seu és el de CAPITANA del grup. Per la seva força i la seva energia no podia ser-ho ningú altre, expliquen les companyes. La Conxita ha viatjat per tot el món, i del seu viatge al Japó els va explicar que havia après la llegenda de la Sadako Sasaki, una nena japonesa que estava malalta i a qui una amiga va prometre fer mil grues de paper com a símbol de suport i per ajudar-la a recuperar-se.
A totes els va encantar la història, i li van proposar a la Conxita la idea de parlar amb la Fundació Villavecchia proposant fer una iniciativa de fer grues de paper, pensant en que simbòlicament les feien per a la Conxita i demanant-li que triés de quin color les volia: ella va triar el blau.
A la Fundació li va semblar perfecte la idea, i el Comando Keta es va posar a fer grues.
Poc temps després, casualitats de la vida (o no!), va arribar la proposta de manualitat solidària de Nadal d’”1origami1euro”, de Mútua General de Catalunya, que consistia precisament en fer grues solidàries de paper. L’Anna Corrales, cap de l’àrea d’activitats de la Fundació, els ho va comentar de seguida, sorpresa de la coincidència.
“Vam al·lucinar; no ens ho podíem creure!”, comenten. Van fer-ne moltíssimes, de blaves i de tots colors, i les van fer arribar a Mútua General de Catalunya amb un escrit que explicava l’aventura de les grues del Comando Keta:
"Som un petit grup de voluntàries de la Fundació d'Oncologia Infantil Enriqueta Villavecchia que creiem en els petits gestos i en la força de la unió i l'optimisme.
Abans de conèixer "1origami1euro" ja havíem començat a fer grues perquè una de nosaltres, la Conxita, valenta i lluitant per la vida, va explicar-nos la història de Sadako Sasaki i la importància que té per als nens japonesos. Ens va animar, empenyent-nos a reflexionar: "ara, estem confinats, no podem donar el nostre suport presencial als nens malalts i les seves famílies, però per què no fer aquest petit gest i posar a cada grua il·lusió i esperança?... així, al fer-les volar i que arribin a molta gent, segur, segur, que ells també ho sentiran"
... i aquí teniu els nostres eixams d'ocells pel món digital, plens de desitjos de salut."
Evidentment, la Keta havia de tenir un vestit tipus kimono per a l’ocasió; i d’això se’n va encarregar la Loles, amiga de la Conxita, que sempre li cús vestits. Aquí teniu les boniques grues solidàries del comando Keta:
La dedicació del grup al projecte de les grues ha estat tan intensa, que fins i tot té una aquarel·la que ha pintat en exclusiva per al projecte el fill de la Cecília, que és artista. Una bonica pintura que reflecteix perfectament la força d’aquesta història d’amistat: “En un principi, el grup va néixer per donar recolzament a la Conxita i la Mª Jesús, que tenien problemes de salut, però s’ha acabat convertint en un ‘grup de vida’ per a totes; molt important sobretot en aquesta època de pandèmia que ens ha tocat viure. Compartim alegries, tristeses, riures... som allà pel que calgui, i ho sabem”.
