Entrevistem la Dra. Núria Pardo en el 32è aniversari de la Fundació Villavecchia
“Avui en dia, més de les tres quartes parts dels càncers infantils es curen, ens acostem al 80 per cent”
Avui, dimarts 23 de febrer, celebrem el 32è aniversari de la Fundació Enriqueta Villavecchia parlant amb una de les persones que la va fundar, i que l’ha vist créixer i transformar-se durant tot aquest temps.
La Dra. Núria Pardo ha treballat a oncologia pediàtrica a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau des que hi va fer la residència de medecina a la planta de pediatria l’any 1976, just acabar la carrera; en va ser Directora d’Hospitalització i Hospital de Dia i Cap d’Oncologia Pediàtrica. Ha estat vinculada a la Fundació Villavecchia des de sempre; fa tres anys que es va jubilar de la seva feina a l’hospital i ara hi dedica pràcticament tot el seu temps. N’és presidenta des de 2015.
Si escoltes la passió amb la que parla de la seva feina, t’adones de seguida que és metgessa per vocació: “Era la petita de 6 germans, i a la família no hi havia antecedents de metges abans (després sí que tinc nebodes i fills de nebots que han estudiat medecina, abans no); però jo des de de sempre havia volgut ser metge i curar els nens i nenes... no recordo haver-me plantejat mai una altra professió, la veritat... Teníem un metge que ens havia tractat sempre a tota la família i que em deia ‘va, que quan siguis gran em faràs la substitució’, i em va fer molta il·lusió perquè en acabar la carrera realment el vaig poder substituir a la consulta de casa seva i a la seguretat social, per a mi va ser molt important aquest referent”.
Quan va fer la residència a pediatria a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau va voler treballar amb els nens i nenes que patien malalties oncològiques, en un moment en el qual eren els casos que ningú volia portar perquè la supervivència era molt baixa, i molts dels infants morien: “Em van arribar al cor, i pensava: ‘¿Perquè no? Els vull acompanyar’... Avui en dia, més de les ¾ parts dels càncers infantils es curen, ens estem acostant al 80% i això és molt positiu, en comparació al 25% de possibilitats de cura que hi havia 30 anys enrere” afirma.
Des de la Fundació Villavecchia es dona suport a la investigació en oncologia i hematologia pediàtriques, però han focalitzat molt els recursos i el recolzament a les beques de formació, donat que l’especialitat d’oncologia pediàtrica no existeix com a tal dins de la carrera de Medecina (només com a certificat de títol de coneixement de postgrau), i l’experiència en oncologia pediàtrica s’agafa precisament treballant a la planta de pediatria de l’hospital i entrant en contacte directe amb els casos dels nens i nenes que pateixen la malaltia: “És molt important que existeixin aquestes beques de formació, perquè l’oncologia d’adults i l’oncologia pediàtrica no tenen res a veure, ni en la tipologia de càncer o de tumor, ni en el tipus de tractament, ni en la resposta al tractament... des de la Fundació oferim beques de formació perquè en acabar pediatria i oncologia puguin treballar durant 2 anys a la planta de pediatria i estudiar els casos d’oncologia pediàtrica, aquestes beques són molt necessàries”.
De tots aquests anys assegura emportar-se molts aprenentatges, i recorda perfectament tots i cadascun dels infants i joves que ha tractat, així com les seves famílies. “Quan a una família li dones el diagnòstic i pronuncies la paraula CÀNCER, els 10 minuts posteriors de la conversa podries dir la bestiesa més gran, que no t’estan escoltant, perquè es fa un buit molt gran... per molt que els diguis que hi ha quasi un 80% de possibilitats que el nen/a es curi... s’ha de donar molt d’espai i temps per pair la notícia, i tornar a dir exactament del mateix i repetir la informació el dia següent, i les vegades que calgui”.
Diu que tan important com informar els pares és informar també el nen/a, independentment de l’edat que tingui, assegurant que adaptem la informació a la seva edat i que la pot entendre, però que és molt important explicar-los quina és la malaltia i quin serà el tractament, i no enganyar-los mai; per generar confiança i poder-los acompanyar de la millor manera possible. Segons ella, moltes vegades són els mateixos nens els que ajuden els pares a sobreposar-se; inclús explica que en moltes ocasions es fa una mena de pacte de silenci de pares a fills en el que cap dels dos no vol dir res a l’altre per tal que no pateixi: “Moltes vegades, quan jo li explicava al nen/a el que tenia i quin tractament seguiríem em deia ‘Si us plau, no els diguis als meus pares que jo sé el que tinc, perquè patiran molt més si saben que ho sé’”.
Un dels aprenentatges de la seva vida laboral és veure l’enorme capacitat d’adaptació i la força que tenen els nens i nenes: “Sempre em pregunten ‘Què tinc?’ i a continuació em demanen ‘Hi ha tractament? Sí? Doncs quan comencem?’ Tenen aquesta mirada positiva i valenta, miren sempre cap endavant”.
Remarca que, dins el tractament, els infants toleren dosis de quimioteràpia que els adults no tolerarien, i tractaments molt més intensius, i això juga molt a favor d’aquesta millora que dèiem abans que situa els percentatges de supervivència prop del 80%: “L’organisme del nen és una màquina nova de trinca, acabada de sortir de fàbrica; tenen un cor que batega perfectament, uns pulmons que ventilen bé... és com un cotxe nou de gama alta; no té res a veure amb el motor i el funcionament d’un cotxe vell; en els adults qui no ha estat fumador té un pulmó que no li va al 100%, i això va en detriment del tractament de la malaltia, no soporten tractaments tant agressius com els nens”.
La Dra. Pardo es mostra molt satisfeta de la tasca de la Fundació al llarg d’aquests més de 30 anys, diu que han arribat a fer coses que no s’havien ni imaginat, i que encara queda molta feina per fer. Tot va començar amb un pacient seu, un nen que patia un tumor cerebral i estava trist perquè no podia anar de vacances amb la seva família com feien cada any amb la rulotte. Sentir-lo la va moure a buscar una solució i mirar opcions per veure què es podia fer al respecte, i per primera vegada a l’estat espanyol es va atorgar una beca de colònies d’estiu per a nens i nenes amb càncer, on portant un equip nombrós de metges, infermeres i voluntaris, la Fundació va organitzar una estada d’uns dies a una casa de colònies de Monells (l’any 1987).
Es va fer un estudi per avaluar les repercussions psicològiques d’aquesta activitat en els nens i nenes; el resultat va ser molt positiu i va tenir efectes molt beneficiosos emocionalment per a tothom. Més tard, un periodista de la Vanguardia en va fer un article i nombroses persones van interessar-se per la iniciativa i van començar a organitzar la creació de la Fundació.
El 23 de febrer de 1989 es creava la Fundació d’Oncologia Infantil Enriqueta Villavecchia. Li van posar aquest nom en honor a la mare d’Antoni Negre Villavecchia, qui va ser el primer president de la Fundació, ja que ella havia mort a causa d’un càncer de mama.
Avui, tres anys després de jubilar-se, la Doctora Pardo és presidenta de la Fundació Enriqueta Villavecchia i continua ajudant els nens i nenes des d’un altre lloc: “En cada moment he fet el que la meva intuïció i el meu instint m’han demanat de fer, i després de tants anys de treballar en una feina que m’agrada moltíssim i que he gaudit molt, sentia que era moment de deixar la primera línia d’atendre els pacients a molts metges i metgesses joves que tenien moltíssimes ganes i estaven molt preparats i poder ajudar els infants i joves des d’un altre lloc, dedicant més temps a la Fundació”.
La Dra. Pardo va ser qui va portar el cas de la Mònica Tato Mateu quan va estar malalta. Arran de l’entrevista que li vam fer en motiu del Dia Mundial contra el Càncer Infantil la setmana passada, la Mònica i la Núria s’han pogut retrobar després de 30 anys en una vídeotrucada que va ser molt emotiva per a totes dues, compartint moltes vivències i records.
La Núria té molt present la fotografia en blanc i negre de la Mònica al llibre de Tino Soriano i el que representa, que per a ella està molt lligat a l’ànima de la fundació i a l’essència que empeny a seguir lluitant per millorar la qualitat de vida dels infants i joves malalts i de les seves famílies: “Aquells ulls de la nena de la fotografia parlen de futur; la mirada de la Mònica és la mirada oberta al món i a la vida. I a la Fundació seguim treballant per a ells i les seves famílies, perquè aquest futur existeixi”.
Núria, MOLTES GRÀCIES per la teva feina, la teva energia, i el teu instint!