Fundació d'Oncologia Infantil
enriqueta villavecchia

La Dra. Núria Pardo, especialista en oncologia pediàtrica, ha dedicat 40 anys de la seva vida a atendre els nens i nenes malalts. En aquests anys, ha estat Directora d'Hospitalització i Hospital de Dia de Pediatria i Cap d'Oncologia Pediàtrica a l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i actual presidenta de la Fundació Enriqueta Villavecchia. Amb motiu de la seva jubilació, i coincidint amb el Dia Internacional del Nen amb Càncer, hem volgut parlar amb ella d'aquests anys de trajectòria professional.

40 anys atenent nens malalts de càncer...quants records!

Moltíssims, tots molt importants, i que sempre estan amb mi. Recordo a tots i cada un dels nens amb càncer que he tractat, els que s’han curat i els que he perdut, als seus pares, els bons moments i els dolents...sembla que fos ahir, però han passat tantes coses! 

Com ha canviat la medicina?

Quan vaig començar a treballar era tot un repte, es curaven molt pocs casos, leucèmies i tumors sólids no superaven el 25% de curació. I va ser això el que em va motivar: havia d’intentar fer tot el possible per ajudar a aquells nens. La medicina va fer un avanç important en aquest camp amb noves quimioteràpies, noves tècniques quirúrgiques, noves tecnologies en el camp de la radioteràpia, protocols multidisciplinars i col•laboracions internacionals.

En què es va traduir això?

Progressivament els nens amb càncer van començar a sobreviure cada vegada més. Cada nen que es curava era un èxit meravellós que feia que encara tingués més ganes de treballar i d’explorar noves opcions terapèutiques. Veníem de la impotència per curar un càncer i veiem noves possibilitats creixents de curació. En la dècada del 1990 al 2000 les opcions de curació ja suposaven al voltant del 75% dels casos. 

I ara?

En un futur més proper, veiem la possibilitat d’aconseguir el control de les malalties oncològiques, que probablement precisarà de la utilització de teràpia gènica i nano-tecnologia. 

Canviaries alguna cosa de la teva trajectòria professional?

Res, em quedo amb tot. Ha estat una vida realment apassionant, intensa, amb moltes satisfaccions i ensenyances.

I quina ha sigut la més important?

Els nens m’han ensenyat a viure, a gaudir del que tinc al meu voltant, a riure, a respirar cada dia i a veure el món en color, encara que a vegades ens pugui semblar negre o gris. I han estat ells, els que varen provocar en mi la necessitat de fer quelcom més que intentar curar un càncer: volia ajudar-los a viure en les millors condicions possibles, intentant cobrir totes les necessitats d’un nen i de la seva família. 

I per això va nèixer la Fundació Enriqueta Villavecchia?

Si, i ja fa 28 anys que la Fundació treballa per aconseguir aquest objectiu. Si miro enrere, veig un gran treball fet i molts amics, col·laboradors i voluntaris compromesos amb ajudar a aquestes famílies, això ens omple de satisfacció a tots els que ho hem fet possible. Però això, no ha fet més que començar! Hem d’aconseguir moltes més coses, arribar a més nens i famílies i vetllar per cobrir totes les necessitats dels nens malalts, oferint una atenció adequada  a cada moment de la malaltia: des del moment del diagnòstic, durant el tractament i al finalitzar-lo, afavorint la reincorporació a la vida “normal” en igualtat de condicions que altres nens que no han patit un problema oncològic. 

Quin és el repte a partir d’ara?

Tenim més reptes, però un de molt especial és el d’atendre les necessitats dels nens que pateixen malalties limitants per la vida, i que es troben en situació avançada. Estem parlant de crear una xarxa de suport en Cures Pal·liatives Pediàtriques.  Aquesta atenció suposa un punt feble en l’atenció sanitària actual que cal millorar. Juntament amb els cinc hospitals amb els que sempre hem treballat, estem impulsant la creació d’una xarxa d’atenció especialitzada per fer arribar més suport a aquests nens i a les seves famílies, especialment al seu domicili. La situació que travessen és molt difícil i provoca molt patiment, per això és important proporcionar atenció mèdica i d’infermeria, atenció psicosocial i suport de voluntariat. Ja hem començat, i les experiències ens demostren que val molt la pena. Són els nens més vulnerables de tots, els que no podem curar, i creiem que, entre tots, hem de proporcionar la millor assistència possible.

I per acabar, com definiries aquests 40 anys en una paraula?

Sense dubte, la paraula que defineix aquests 40 anys com a metge de nens, és FELICITAT.