“El voluntariat canvia el món perquè et canvia a tu”
Entrevistem Gus Wallin, un dels primers voluntaris que va formar part del programa de voluntariat domiciliari de la Fundació
Què significa per tu fer un voluntariat com el que es fa a la Fundació? Havies fet de voluntari en altres entitats abans?
Havia fet de voluntari abans, sí. Diferents voluntariats. Totes les accions de voluntariat tenen la seva particularitat. Totes són maques, enriquidores i potents. Però sí que es veritat que, en general, sempre pots connectar més amb una. És com si t’agrada treballar l’espiritualitat i el benestar mental i físic. Pots fer ioga, meditació, pilates, tai chi... segur que tots estan bé, però hi haurà un on et sentiràs especialment còmode. Bé, per mi, la FEV va ser aquest ‘meu voluntariat especial’. Em vaig sentir especialment còmode. Vaig tenir la sort de conèixer l’equip de la fundació des de dins. Gent preciosa, de veritat. Un veritable equipàs. El voluntariat que es fa en aquesta fundació és MOLT potent. Compartir moments amb nens i adolescents que pateixen o han patit càncer i altres malalties greus, és un canal directe a la bellesa de la vida. Primer connectes amb la seva vida, que té un valor incalculable. Després connectes amb la teva, que hauries de valorar-la com ells fan. I aprens, i tant si aprens. Molt.
La majoria d’experiències a voluntariat domiciliari les has fet amb adolescents i joves. Què destacaries d’aquesta experiència i aprenentatge, i del vincle o la relació que estableixes amb els joves d’aquesta edat?
Crec que tots tenim un nen a dins. Però també tenim un adolescent i un jove. Potser és més fàcil treure el nen que tenim i jugar o cantar. Però t’asseguro que treure l’adolescent que portes a dins és molt xulo. Això és el que has de fer en un domiciliari amb adolescents i joves. Ells volen, per una estona, allunyar-se de metges, pares, mares i germans. Ells volen ser ‘dolents’, passar de tot i riure per no plorar. Volen sentir la confusió i la tonteria de l’adolescent, del jove. Volen posar-se un escut, una etiqueta i enamorar-se de qui no haurien. Volen viure el que hem viscut tots de forma natural, però que en el seu cas és complicat. Què fa que un adolescent sigui un adolescent? Tenir un igual davant. Un adolescent sol és un mar trist i quiet. Un adolescent acompanyat d’altres, és un mar enfadat i perillós. Tots tenim dret a navegar grans onades, perquè flotar en silenci és una mala passada. Això tractava de fer jo. Convertir-me en un adolescent per treure el que portaven ells a dins... per intentar que visquessin allò que es mereixen viure. Fora compassió, fora cuidar-los, fora ‘pobrets’. Si amb un nen agafes un llapis i dibuixes, amb un jove te’n vas a prendre alguna cosa, agafes un esprai i fas un graffiti sense que t’enganxin.
Una de les coses que es reivindiquen des de la Fundació és la importància de les activitats de lleure i d’esport a l’aire lliure per als infants i joves que pateixen una malaltia greu o que els limita la vida, pel molt que els pot ajudar. Tu has participat tant a la setmana d’esquí a Andorra com a la sortida a Port Aventura; com valores aquestes dues experiències? Algun moment que recordis especialment?
Sí. El que per nosaltres pot arribar a ser normal, per aquests nens i adolescents pot arribar a ser la setmana o el finde de l’any. Personalment, participar en aquestes sortides va ser lo màxim a nivell de voluntariat que he viscut. Especialment Andorra. No us imagineu la complexitat d’una sortida d’aquest tipus. Responsables, metges, infermeres, protocols, normes... tota una cadena i una maquinària de processos per acabar en un somriure. Brutal. Per ells és una petita vida dins la seva vida. Recordo observar-los. M’encantava pensar que, per uns moments, el món canviava l’atrezzo que tenien per un especial, únic i fet per ells. La meva frase per definir el voluntariat és ‘Ells són els protagonistes’. I Port Aventura i sobretot Andorra, era una peli ideal per a ells. Per uns moments, eres nens i joves com els altres. Esquiar està molt bé. Són valents. Infinitament més que nosaltres. Però per mi el més important és que parlaven, reien, es barallaven, es protegien, s’estimaven, es petonejaven, jugaven i dormien... JUNTS. El demés era el de menys. Els demés érem el de menys. Estaven JUNTS. Com amics, buscant-se per edats, cuidant-se transversalment entre edats, explorant i coneixent, aprenent més enllà de bates blanques i familiars. No recordo sentir tanta felicitat com observant la seva felicitat...
“La motivació que neix quan fas voluntariat és la que importa, la veritablement imparable. Estic convençut que el sentiment de plenitud d’un acte de voluntariat és molt a prop del de ser realment feliç”
Vas ser el creador del vídeo que va donar el tret de sortida al Programa de cures pal·liatives pediàtriques de 2016. D’on va sorgir la idea del vídeo del “Compta amb mi”?
Tant creador vaig ser jo com ho va ser Fitzcarraldo, la productora que el va rodar... Fran Menchon i David Casademunt, dos fieras de la imatge, van ser per a mi les claus de l’èxit. Jo vaig connectar les peces, que també té el seu mèrit. Però ells van visualitzar la màgia com ningú. Sobretot el David. Tampoc oblidem a Txarango. Sense la seva banda sonora no hauríem arribat on vàrem arribar. Bé, la idea de plasmar la mort com a escenari real i proper no era gens fàcil. I menys quan parles d’una nena. Crec que el millor del vídeo és que veus la nena i veus la vida. El seu ball, el seu joc amb el voluntari, el seu amor als pares i germà... També la seva tristesa. Tot el que veus d’ella és vida. Ella és la vida i els altres l’acompanyem. La màgia del cine et permet connectar una nota musical amb un dibuix, un dibuix amb una actriu real, una actriu amb un espai, un espai amb un sentiment, un sentiment amb un missatge... i així arribes al final. I el final és la màgia de poder comptar amb algú, que és el que resumeix un programa vital (mai millor dit) com és de les cures pal·liatives pediàtriques. Ara, amb el Covid, hem vist el que és morir sol, veritat? Doncs aquest programa és un cant a la vida, com diu Txarango, fins ‘l’últim sospir de la nit’.
Imagino que en la construcció del personatge hi devia haver moltes pinzellades de les experiències que havies viscut sent tu voluntari... li vas donar forma pensant en els infants i joves que havies conegut?
La veritat és que la construcció del personatge va ser una feina de moltes persones. L’equip de Fitzcarraldo, nosaltres, la Fundació... Quasi et diria que en aquest procés l’equip de la Fundació va ser clau. Ningú millor que ells coneixia els perfils que havien de sortir al vídeo. I ells van donar les claus per formar-los. No és, en cap cas, un vídeo personal meu. Ni del David. Ni de l’Anna Varderi. És un vídeo universal, de tots... quasi et diria que és un vídeo de moltes persones per a la humanitat sencera. A tothom li arriba.
Que bonic que estigui fet barrejant dibuix i imatge real. Te’l vas imaginar així des del principi?
Sí, la tècnica d’animació de rotoscòpia té alguna cosa que des de sempre m’ha fascinat. Suposo que des de que vaig veure el videoclip de ‘Take on me’, un clàssic. Sí que va ser una de les primeres premisses, i potser la més important. Perquè si encertes la tècnica i visualitzes bé des de els primers moments de la creació, tens un camí perfecte per recórrer. I així va ser. I, repeteixo, gràcies a la visió del David Casademunt.
Com va ser l’elaboració del guió?
Des de la Fundació ens van demanar que sortissin una sèrie de perfils (equip médic i psicosocial, voluntariat, família, etc). També escenaris (hospital, casa...). Això ja t’ajuda a construir el guió. Però possiblement la idea que per mi marca el guió i li dóna tanta força, és el fet de que la nena sigui ballarina. Això t’atrapa. Des del primer moment la nena balla i és vida. La caiguda representa la malaltia. I la resta és el procés fins que se’n va. Al final, ella torna a ballar... cap als estels. El ball i la vida, connecta principi i final.
Ens podries explicar alguna anècdota del rodatge i el muntatge?
Més que anècdotes, recordo la sensació de tots de estar fent quelcom molt maco. Recordo que cadascú: tècnics, actors, agència, equip de la fundació... tots teníem la mateixa sensació. Allò era gran i sortiria bé. Cada decisió motivava. Cada pas del rodatge ho feia tot més interessant. Recordo pensar “Com a publicista, és el projecte més important que he fet i faré mai”. I, de moment, així ha estat.
I per últim... què li diries a algú que està valorant l’opció d’entrar en algun programa de voluntariat?
Com deia el Vicente Ferrer, l’important és l’acció. Acció, fer, sentir. És igual el tipus de voluntariat, això pot variar. Lo realment important és l’acció. TOTS els voluntaris del món et diran que el voluntariat és del millor que han fet a la vida. El voluntariat canvia el món perquè et canvia a tu.
Quina és la paraula que et ve al cap per definir el voluntariat, si te’n fan triar només una?
Màgia.