La formació continuada al voluntariat: parlem amb Ferran Ramon Cortés
“La millor manera d’acompanyar la tristesa és des de l’amor”
“En aquesta vida acabes ensenyant allò que més necessites aprendre”. Amb aquesta humilitat, senzillesa i generositat respon Ferran Ramon Cortés quan li preguntes com va passar d’ESADE a la comunicació interpersonal. El Ferran és llicenciat en ciències econòmiques i empresarials, consultor, professor de comunicació i escriptor. Es dedica a l’estudi de les relacions interpersonals i a assessorar en comunicació tant personal com professional, i assegura que ha arribat a dedicar-s’hi no pas per casualitat, sino per necessitat personal. “A l’agència on treballava, el meu cap em deia: ‘noi, professionalment ets impecable, però aniràs al carrer per insuportable’”. Considera el seu gurú i la persona que l’ha inspirat a endinsar-se en aquest món a l’Oriol Pujol Borotau, gran amic d’infància de la seva mare (de fet, les dues famílies havien passat juntes la guerra i compartit molt a la seva casa, a Barcelona).
Va ser precisament la seva mare qui en un moment d’incertesa de motivació laboral del Ferran el va voler posar en contacte amb l’Oriol, que havia viatjat a l’Índia i allà havia après tot tipus de disciplines de creixement personal. Vivia a cavall entre Bombai i Barcelona, 6 mesos a cada lloc. Durant 10 anys, el Ferran va seguir-lo de molt a prop acompanyant-lo en tots els seus cursos, i en va aprendre moltíssim: “Era un home d’una sensibilitat espectacular, que et feia descobrir les coses per tu mateix, mai imposadament... recordo una vegada en un retir a Montserrat, que parlant d’un directiu que hi participava i que no havia connectat amb una cosa important ell deia “no pateixis, el tercer dia per ell mateix se n’adonarà”... i la clavava!”.
De fet, diu el Ferran que tots els personatges de ficció que ell fa servir estan inspirats en la figura d’Oriol Pujol Borotau: “Ell és el Max del llibre de l’Illa dels 5 fars, i també és el Farer del conte del nou recurs web de les claus per a la comunicació”. Recorda que durant uns 8 o 9 anys van perdre el contacte, però mai el vincle que els unia. L’Oriol va morir ara fa 5 anys. El Ferran va seguir la seva trajectòria de manera autònoma, però relaciona molt l’aprenentatge de base dels seus inicis amb tot allò que ell li va ensenyar, i està molt agraït per haver-lo trobat en el camí.
Escriure el llibre de l’Illa dels 5 fars li va obrir les portes a dedicar-se professionalment a la comunicació. Aquell recorregut de la història per les claus de la comunicació s’ha transformat en un espai web de subscripció per aprendre i millorar la teva comunicació personal, que ofereix una actualització mensual amb 10/12 peces noves cada mes i un directe mensual on es comparteixen experiències i recursos. A La Isla de los 5 faros hi trobem els 5 fars de l’illa de Menorca, i cada far ens aporta una clau comunicativa en una forma d’aprenentatge segons allò que ens agradi més: al Far de Favàritx hi trobem els llibres, al Far Punta de la Nati els cursos, el Far de Cavalleria conté els relats breus, al Far d’Artrutx hi trobem els articles i al Far de l’Illa de l’Aire hi trobem les píndoles per aprendre des de la inspiració.
Que siguin els fars de Menorca no és pas a l’atzar. El Ferran té un vincle molt especial amb l’illa des de fa molts anys: “El meu pare hi va fer la mili i es va enamorar de l’illa. Quan nosaltres érem petits, els primers anys vam estiuejar a la Costa Brava, però de seguida vam passar un estiu a Menorca en un hotelet petit i casolà de Fornells, i repetíem cada estiu... fins que al cap de 10 anys el pare va decidir fer-se una caseta a l’illa”.
En un moment de crisi laboral on l’empresa on treballava va haver de tancar, el seu pare va veure clara l’oportunitat de traslladar-s’hi i uns amics que s’hi estaven construint la casa li van demanar que fos el seu contacte a l’illa mentre es feien les obres. Allò es va convertir en la seva nova feina, i després de dos anys de viure el pare a Menorca i la mare a Barcelona (on treballava com a bibliotecària), la seva mare va decidir posar fi a la distància i traslladar-se a viure a Menorca amb ell. “La meva mare parlava molt bé anglès, francès i alemany, i va muntar-se unes classes d’anglès al menjador de casa on ensenyava idiomes als pescadors, els cambrers i la gent que havia de barallar-se amb el turisme de l’illa”.
Ferran Ramon Cortés és també voluntari de la Fundació Enriqueta Villavecchia des de fa 9 anys. La seva col·laboració consisteix en oferir formació als voluntaris de la Fundació de manera continuada: “Vaig conèixer la Fundació Villavecchia a través de la Maria Alarcón, gran amiga meva que és voluntària de la Fundació des de fa molts anys... ella m’explicava el que feien i m’encantava; un dia li vaig dir que hi volia col·laborar d’alguna manera i sumar, però no em veia en cor de fer l’acompanyament oncològic, i vaig pensar que podia oferir allò que sé fer. Estic molt content i agraït de poder aportar el meu granet de sorra a entitats que fan una tasca tan admirable”.
Durant el confinament, gràcies a la FECEC (Federació Catalana d’Entitats Contra El Càncer) el voluntariat de la Fundació va poder assistir al seu taller “Acompanyar en la distància”, on el Ferran oferia eines i recursos per poder acompanyar millor a través de la pantalla i explorava com treure el màxim profit de les habilitats comunicatives a través de la tecnologia, arran de la pandèmia i el confinament: “De fet, les tecnologies s’han demostrat com a molt més eficients del que sospitàvem. És molt fort com el nostre cervell s’hi ha adaptat, és un òrgan extremadament resilient, i ara mateix en una videotrucada captem moltíssims més matisos comunicatius que al principi del confinament, el mes de març”. Al mateix temps, però, remarca que som éssers destinats al contacte personal, i que hem de fer servir les tecnologies de manera pràctica (per estalviar temps i recursos) però mai fer que substitueixin les trobades presencials: “Evolutivament seria un gran error prescindir-ne... la trobada presencial qualitativament és molt millor, i no s’hauria de perdre mai... de fet, penso que precisament des de la pandèmia s’ha fet un salt en la profunditat de la comunicació propera; estem necessitats de relació i gaudim moltíssim de l’excepcionalitat de poder trobar-te amb algú”.
Vam tenir la sort que es volgués sumar a la Trobada de Voluntariat de Nadal de la Fundació , parlant-nos també de l’acompanyament a distància i de com s’ha anat modificant. Diu que un dels aprenentatges d’aquest temps en les diferents maneres de connectar-se és posar en valor l’art de conversar i el plaer de la conversa profunda, amb tots els seus matisos: “De la mateixa manera que una persona invident té una sensibilitat molt superior al tacte que la de qualsevol persona, els matisos d’una trucada telefònica i de centrar l’atenció en escoltar només la veu fa que ens concentrem i captem molts més estímuls i matisos que no pas en una videotrucada, on hi ha veu i imatge alhora, perquè la imatge ens despista i fa que perdem aquests matisos”.
En les seves formacions s’aprèn a acompanyar fent costat de la persona, sense forçar; ni empenyent ni estirant; simplement sent-hi. També s’hi practica l’escolta activa deixant que l’altre s’expressi i ajudant-lo a trobar les respostes per sí mateix, sense jutjar. Per al Ferran, la pandèmia també ha modificat la manera i el lloc des d’on acompanyar els diferents sentiments: “Per exemple, si a un amic se li ha mort el pare, dir-li ‘t’acompanyo en el sentiment’ ara mateix ja no té sentit, perquè no ens podem trobar ni acompanyar en la malaltia ni en el moment de morir, en molts casos... si, en canvi, li expliquem un record que tinguem al costat d’aquella persona, i el fem reviure un moment bonic, li estem fent costat d’una manera molt més conscient i li arriba... la millor manera d’acompanyar la tristesa és des de l’AMOR”.
Ferran, moltes gràcies per ACOMPANYAR-NOS i per aquest vincle tan bonic que tens amb la Fundació Enriqueta Villavecchia! Tenim molta sort de poder comptar amb tu!