Entrevistem Yolanda Calle, terapeuta ocupacional de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau
“Els voluntaris eren els meus aliats, compartíem un objectiu comú; jo genero oportunitats i ells fan de facilitadors”
Yolanda Calle és terapeuta ocupacional a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau des de fa 11 anys. Treballa amb els infants i joves que ingressen a la planta de pediatria de l’hospital per un període llarg, i els ajuda a ocupar el temps en aquelles coses que més necessiten treballar, que els fan feliços i que els aporten la quotidianitat que es perd quan de sobte es viu a una habitació d’hospital o a una càmera d’aïllament. Fa servir el joc com a eina terapèutica per treballar uns objectius concrets, i això fa que alguns dels companys li diguin carinyosament que ella és “la doctora de jugar”. Teràpia Ocupacional i Fundació treballen conjuntament i van de la mà, es coordinen i s’ofereixen suport mutu per atendre els nens i nenes que es troben ingressats.
Esperem poder recuperar poc a poc aquesta sinergia quan es restableixi la normalitat en el voluntariat presencial als hospitals. Abans de la pandèmia, la Yolanda tenia molta relació amb l’equip de voluntariat hospitalari de la Fundació, i es feien de motor mútuament per acompanyar els nens i nenes: “Els voluntaris eren els meus aliats, compartíem un objectiu comú; jo genero oportunitats i ells fan de facilitadors; els voluntaris i la Fundació fan possible portar a terme aquella activitat amb aquell material en concret, hi posen les mans i l’energia renovada i neta”.
Recorda haver fet equip amb els voluntaris/àries en nombroses ocasions, tant en una direcció com en l’altra: “Si jo necessitava mans per fer una activitat concreta, ells les posaven, i si hi havia nits d’insomni alguna vegada també s’havia ocupat el temps pintant estrelles per una iniciativa que s’estava fent a la Fundació. Una cosa que m’ha connectat molt amb la Fundació Villavecchia és aquest esperit de compartir i celebrar la vida, el ‘gaudim-la avui que la tenim’, i fem d’aquest dia quelcom especial”.
La teràpia ocupacional pertany a l’equip de Medicina Física i Rehabilitació de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, que engloba fisioteràpia, logopèdia i teràpia ocupacional. Quan un nen ingressa a la planta de pediatria dins de l’especialitat d’oncologia i hematologia pediàtriques, el seu metge de referència pot fer una interconsulta a un especialista concret, des d’un digestòleg o un pneumòleg o, en el cas d’infants que han de fer un ingrés llarg o tenen una determinada patologia, poden fer consultar a Medicina Física i Rehabilitació, i l’equip decideix des d’on s’intervé: “Per exemple, en les seqüeles d’un osteosarcoma, que ha afectat la mobilitat d’una cama, es podria fer la interconsulta només a fisioteràpia, però per recuperar l’autonomia de poder anar al lavabo sol o de fer les activitats esportives d’una manera diferent cal la tasca de la teràpia ocupacional, aquest FER que intervé en tot el que és quotidià que ens fa feliços i que ens dona autonomia”- explica.
Segons la Yolanda, s’ha de posar primer la mirada en la persona, i tenir en conte l’entorn i la tasca que se li posa. Si saben que es tractarà d’un procés llarg, s’intenta adaptar aquest entorn per tal que sigui el més facilitador possible; es poden posar papers a la paret per tal que el nen/a pugui pintar dret, i afavorir la mobilitat, posar una cistella de bàsquet a l’habitació o posar-li jocs sensorials perquè pugui jugar amb l’aigua al lavabo, per exemple: “ Modelant aquest entorn i la tasca que se li dona a l’infant o jove, es pot personalitzar al màxim mirant quines són les necessitats; adaptar el material quan hi ha un dèficit cognitiu, per exemple, o quan han quedat seqüeles neurològiques”.
Intenta treballar des d’una mirada oberta i en coordinació amb la mestra de l’aula hospitalària i el psicòleg o psicòloga: “Es fa un treball en xarxa, perquè hi ha vegades que jo faig un vincle estret amb un nen/a i en una sessió de teràpia ocupacional, jugant o pintant poden sortir coses que penso que és millor que reculli i pugui reconduir el psicòleg per donar-hi una resposta adequada; amb el Jordi treballem molt conjuntament i si detectem alguna cosa que l’altre pot abordar, o entrar a acompanyar millor ens ho diem”.
Quan pensa les activitats o jocs, la Yolanda pensa en quina tasca els pot fer fer per aconseguir una resposta adaptativa en un entorn hostil i nou com és l’hospital. Primer s’ha de treballar generar el vincle que els uneix, i diu que aquest és un procés llarg i que necessita temps. “Per mi és un privilegi poder-los acompanyar en totes les fases de la malaltia, si els han de baixar a l’UCI canviaran d’infermera, però jo els seguiré acompanyant, i quan els donen d’alta però venen per tractaments ambulatoris també hi sóc. Quan hi ha un pas a pal·liatius, si la família vol i em deixa, també puc seguir acompanyant, inclús en el moment d’un final de vida”-explica.
Recorda una nena a qui ella volia fer pintar ella sola un dibuix amb un objectiu concret, però que sempre acabaven dibuixant juntes la mare i la filla. Diu que temps més tard, la nena va morir i la mare li va explicar com havien connectat aquells dies fent els dibuixos les dues juntes, i com n’era d’important per ella aquell record. Per a ella, la seva part és “generar aquesta oportunitat però després donar llibertat i deixar fer, perquè llavors sorgeixen coses molt més màgiques i amb molta més transcendència, com el cas d’aquests dibuixos que jo primer volia que fes la nena tota sola”.
En un moment fràgil i vulnerable com és la malaltia, moltes vegades el nen/a no té ganes de jugar, perquè està cansat o es troba malament, però moltes vegades si es motiva aquest motor del joc com a eina terapèutica i s’intenta incentivar l’ocupació i el fer, d’una banda es passa una bona estona, que també cura una mica, i de l’altra es fa una despesa energètica que pot ajudar a fer que després el nen/a tingui gana i pugui menjar una mica més. “Quan tractes adolescents, la cosa es complica una mica. D’entrada, són molt més conscients del que els està passant i d’allò que els hi ve, i de l’altra estan molt més enfadats amb la vida, pel seu moment vital. Aquí costa més fer el vincle; a mi m’agrada donar-los molt de temps i espai i no fer pressió de cap tipus, que sentin la presència incondicional és molt important, que sóc aquí i em preocupo per ells i vaig passant per oferir que fem coses que els poden ajudar”.
La Federació Mundial de Terapeutes Ocupacionals (WFOT) defineix la Teràpia Ocupacional com “una professió que s’ocupa de la promoció de la salut i el benestar a través de l’ocupació”. El principal objectiu és “capacitar les persones per participar en les activitats de la vida diària, i els terapeutes ocupacionals ho aconsegueixen habilitant les persones per realitzar aquelles tasques que optimitzaran la seva capacitat per participar, o modificant el seu entorn per tal que aquest afavoreixi la participació”.
Per a ella, la seva feina “es basa en l'ocupació entenent-la com les activitats que són significatives per a la meva quotidianitat; al final es tracta de poder realitzar les coses que per a mi són importants”. La Yolanda forma part de la primera promoció de terapeutes ocupacionals a nivell de Catalunya, que es va graduar l’any 1996. Des d’aleshores, ha treballat en l’àmbit sanitari, social i educatiu, i des de 2010 treballa a l’Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau, i imparteix dues assignatures a la universitat.
Moltes gràcies per explicar tan bé la teva feina, per la sinergia amb la Fundació i per treballar plegats per l’acompanyament d’aquests nens/es i joves i les seves famílies des d’una mirada tan àmplia com sigui possible!