Entrevistem Tino Soriano, fotògraf dels llibres “El futur existeix” i “David contra Goliat”
“La imatge ha de ser sincera; les fotos amb sentiments no poden ser bodegons”
“M’agrada viure, i per això em vaig fer fotògraf” –comenta. Quan era petit, Tino Soriano passava moltes estones a casa dels seus padrins, que no tenien fills i, per tant, tampoc tenien joguines. Recorda que tenien tota la col·lecció de “National Geographic”, i que passava hores fullejant-la; està segur que allà es va despertar la seva passió per viatjar. És fotògraf freelance, ha viatjat per tot el món radiografiant diferents maneres de viure, i la seva feina ha estat reconeguda internacionalment amb premis de l’UNESCO, l’OMS, la Fundació World Press Photo i premis Fotopress. L’últim reconeixement que ha rebut és el “Premi Nacional de Comunicació de la Generalitat de Catalunya” (2018).
El seu pare era metge, i volia que el Tino també ho fos. Però ell va veure que aquell no era el seu camí, i va relacionar-se amb el món mèdic des d’un altre lloc; fent d’administratiu a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. De fet, hi va conèixer la seva parella, una banyolina, que hi treballava com a hostessa quan ell portava el departament d’àudio-visuals de l’hospital, i hi estava fent una exposició l’any 1981. Fa 40 anys que estan junts, i viuen a la capital del Pla de l’Estany, lluny del soroll de la ciutat: “Tot depèn del grau d’ambició que tinguis, en el pla laboral –que en el meu cas és nul-; viure aquí allunyat del follón de la ciutat et situa en un altre pla, costa més que t’arribin encàrrecs però guanyes molt en altres coses”.
L’any 1991, Consol Balcells (aleshores gerent de la Fundació Enriqueta Villavecchia) li va proposar fer un projecte fotogràfic per explicar el procés del càncer infantil, donat que fins el moment no existien ni fotografies ni vídeos que servissin de guia per ajudar a les famílies que s’enfrontaven a la malaltia: “A l’hora de fer el projecte, vam decidir amb la Consol que explicaríem tot el procés i com es vivia cada moment: el diagnòstic, la isolació, el procediment del trasplantament de medul·la, la depressió i la tristor, i l’acompanyament en els moments difícils. No volíem fer un llibre tècnic; per això vam escollir a persones conegudes que volguessin posar les seves paraules de suport per acompanyar les fotografies. Va ser la primera vegada al món que un fotògraf feia aquest treball, d’entrar una càmera dins de l’hospital per fer un reportatge fotogràfic d’aquest estil; no s’havia fet mai abans”. Naixia el llibre benèfic “El futur existeix” (1992), en favor de la Fundació. El Tino recorda que primer tenia la sensació que potser moltes famílies es negarien a aparèixer al llibre, però que es va sorprendre molt perquè va ser tot el contrari; la majoria dels pares i mares ho van veure com una oportunitat de combatre l’aïllament i de compartir i fer arribar l’experiència que estaven vivint, per tal que pugués ajudar a d’altres famílies.
Per al Tino, “fotografiar és l’art de preveure allò que passarà”. Diu que el fotògraf ha de ser un radiòleg del moment, i que precisament la seva feina fotogràfica dins el món de la medecina el que buscava era captar les emocions. Si li fem escollir una de les fotografies de “El futur existeix” –que sabem que és difícil perquè hi ha moltes imatges que per a ell són especials- diu que triaria la foto de la Vanessa: “És una imatge que no és gens tràgica; t’explica i et suggereix que està malalta però també t’ensenya que continua jugant, no deixa de ser una nena, malgrat la malaltia”.
Quasi 20 anys després, l’any 2011, la Fundació va tornar a comptar amb ell per portar a terme una segona part d’aquest reportatge fotogràfic; el llibre “David contra Goliat”. Aquesta vegada, l’encàrrec de l’Immaculada Llauradó (gerent de la Fundació Enriqueta Villavecchia en aquell moment) era buscar històries dels diferents estats del tractament, i poder explicar també els avenços que s’havien fet en la lluita contra la malaltia i la transformació que s’havia produït a nivell científic i social. Es volia acostar la gent als canvis que es produïen en l’entorn de l’infant o jove malalt i la tasca de la Fundació a molts nivells per ajudar la família a sostenir la situació de la millor manera possible. En aquest cas, les fotografies del Tino anirien acompanyades dels textos del periodista Jordi Rovira, que havia realitzat treballs sobre aspectes de caràcter social a molts països i que ha estat director del Gabinet de Premsa de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya.
D’aquest llibre recorda especialment l’Amber i la Mariló, mare i filla que van patir alhora la malaltia: “El dia del trasplantament de l’Amber, la Mariló jugava amb un guant de làtex per entretenir-la i relaxar-la; el cas és que a la pràctica va ser la nena que va animar la mare abans d’entrar al quiròfan... és quelcom que he observat molt fotografiant els infants, com en moments determinats ells agafen la iniciativa i fan d’adults, quan noten que les forces dels grans decreixen, per molt d’esforç que facin per dissimular-ho”.
Recorda també com havia canviat tot el tema dels drets d’imatge des del primer llibre, on tot havia estat molt més senzill: “Va ser molt diferent; als anys 90 hi havia com una mena de naïfme i d’innocència, tant per part del malalt com de la família, del metge i dels fotògrafs”. Té molt clar que es tracta de captar l’emoció, i que la diferència en fer una foto i fer una foto efectiva està en que n’expliquis l’interior, i no només la superfície: “Quan ets políticament correcte estàs fent un producte absolutament insípid. La imatge ha de ser sincera; les fotos amb sentiments no poden ser bodegons. Has de captar l’emoció, i no la trobes en coses que no són reals; quan una fotografia és bona, t’arriba al cor”.
De tot això en parla al seu llibre “Ayúdame a mirar (la biblia del reportaje gráfico)”, on parla de l’ètica i l’aproximació a aquesta mirada fotogràfica, reflexionant sobre el plantejament que vivim en una societat on ens autocensurem massa, explica el món vist des de l’ull d’un reporter.
Diu que un dels reportatges mèdics més difícils que ha fet mai va ser a “Airea tus esperanzas” un projecte de retratar malalts de càncer de pulmó que tenien un 95% de probabilitats de no supera-ho, per explicar que hi havia moltes persones que feien una vida més o menys normal tot i trobar-se en un estat molt avançat de la malaltia. Només hi va haver una pacient, l’Olga, que va dir que faria només entrevista, però sense fotografies; el Tino hi va accedir sense problema. Van començar a xerrar, i ella li va explicar que tenia una esperança de curar-se gràcies a un reportatge que havia vist en un Magazine de La Vanguàrdia sobre el càncer infantil (respecte un tractament revolucionari que havia funcionat en un cas de tumor cerebral). Li va voler ensenyar la revista, i en veure-la, el Tino va reconèixer que la fotografia era seva, i li va explicar a l’Olga que aquella fotografia l’havia fet ell.
“Si tu ets qui ha fet aquest reportatge, aleshores fes-me fotos”- li va dir ella.Li va fer un reportatge extens, i a partir d’aquell dia es van fer molt amics.
Quan l’Olga va morir, al Tino el va afectar molt: “Vaig estar 10 dies que no em podia moure, no em podia aixecar, vaig fer el meu dol i em va costar recuperar-me... al cap d’un mes, el fill de l’Olga em va trucar des de Madrid donant-me les gràcies per les fotografies que li havia fet a l’Olga aquell dia, dient-me que aquelles imatges descrivien molt bé la part intangible del tarannà de la seva mare, i que els ajudaven a recordar-la tal com era... Aquesta és l’autèntica dificultat de la fotografia, arribar més enllà de l’aspecte físic d’una persona i suggerir-ne el seu esperit”.
Per tancar aquest cercle dedicat a la fotografia dins del món de la medecina, el Tino ha volgut fer un homenatge als professionals sanitaris amb el seu últim llibre, CurArte, on recull 40 anys d’imatges per expressar l’agraïment a aquestes persones que vetllen per la salut dels altres, ara que la pandèmia ha posat encara més en relleu la importància de la investigació i la sanitat. Li hem demanat quin seria el seu missatge per al futur i té molt a veure amb això: “La medecina és l’evolució; m’agradaria viure 100 anys més només per poder veure els avenços mèdics”.
Per acabar l’entrevista, li diem que esculli un païs dels molts que ha visitat i fotografiat i que en trii una imatge i ens en digui el motiu. Ha viatjat a l’Índia, la Xina i dormit amb tribus masai, però curiosament, tria Itàlia: “Els italians són semblants a nosaltres però molt més exagerats; quan fas fotos a Itàlia entens el que està passant, és com si estigués a casa meva, però en una festa. Per exemple, m’encanta aquesta imatge, en un mirador d’un poblet on algú va deixar aparcat un cotxe esportiu i 5 minuts més tard va aparèixer un autobús de l’Imserso; van baixar unes àvies i es van col·locar al costat del cotxe, i em van regalar aquest moment fantàstic de “Les àvies de Harrelson”, com jo els hi dic; a Itàlia tot és molt autèntic”.
