Parlem amb Carme Barba, mestra de l’aula hospitalària de l’Hospital de Sant Pau
“La sensació de normalitat i l’expectativa de futur per a un nen tenen molt a veure amb l’escola”
La Carme Barba és mestra per vocació. Li encanta la seva feina. Però en comptes de fer classe en una escola, fa de mestra als infants i joves que estan hospitalitzats a la planta de pediatria de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Atén nens i nenes des d’educació infantil fins a l’ESO.
L'Escola per a Infants, del Servei de Pediatria va crear-se l’any 1.991, és concertada pel Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya i es regeix per un conveni subscrit entre el Departament d'Ensenyament i la Fundació de Gestió Sanitària de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.
Quan un infant o jove ingressa per un període llarga l’hospital i no pot seguir anant a l’escola o a l’institut , la Carme ofereix a la família la possibilitat d’acompanyar l’escolarització durant el temps que duri l’ingrés. “És totalment voluntari, la família pot acceptar-ho o no. Si ho accepten, aleshores em poso en contacte amb l’escola i des del centre fan un pla educatiu individualitzat per ajudar a que aquell nen/a continuï vinculat al seu grup classe i pugui seguir el curs escolar a distància amb la major normalitat possible”.
Per a la Carme, tant important com els continguts és poder treballar amb ells de manera individual l’autoestima i l’autoconfiança; els planteja la situació com una oportunitat per gaudir de l’aprenentatge i per repassar coses que no hagin entès prou, reforçar allò que necessitin i agafar seguretat en sí mateixos. “En aquest moment tan delicat es produeix un dol molt gran, perquè hi ha moltes pèrdues; se’ls modifica la vida i a l’entrar a l’hospital en el seu dia a dia d’alguna manera deixen de ser nens/es; i precisament la connexió amb l’escola significa també la connexió amb el món de la infància, i l’expectativa de futur i de normalitat per a un nen té molt a veure amb l’escola; per a ells és bàsic pensar que l’escola continua, els és molt important... moltes vegades hi ha mares que em diuen que abans ploraven perquè no hi volien anar i ara ploren perquè no poden anar-hi”.
A Sant Pau, l’escola es porta a terme de manera individualitzada i a dins de les habitacions; la majoria d’hospitalitzacions de llarga durada són infants que han de fer un aïllamet estricte. Això fa difícil que hi hagi un espai d’aula hospitalària com el que hi ha a l’Hospital Sant Joan de Déu; on la Carme va treballar durant quatre anys. Ara, la situació d’adaptació a les mesures de seguretat en relació a la pandèmia fa que aquests espais comuns no siguin possibles. Abans de la pandèmia s’havien fet espectacles de màgia i contacontes il·lustrats; i es comptava amb el suport del voluntariat hospitalari, que ara també es troba aturat i segons la Carme, es troba a faltar molt perquè els nens i nenes el necessiten.
Just abans del confinament, van celebrar Carnestoltes a l’hospital amb la temàtica de Star Wars, i juntament amb la Fundació a la Carme se li va acudir organitzar un taller de manualitat per decorar l’hospital en la qual hi participés tothom; els nens i nenes, els voluntaris i també les famílies. Van fer-ne un projecte de decoració xulíssim amb planetes, i va quedar així de bonic!
Els mestres d’hospital no tenen competència per a avaluar, però moltes vegades les escoles sí tenen en compte la valoració qualitativa que fa la Carme alhora de reconèixer la feina feta de cada nen/a, i també el feedback de les seves impressions i comentaris sobre com han estat treballant. “Crec que la pandèmia també ajudarà a tendir més ponts entre les escoles i els hospitals en el sentit de l’ensenyament a distància i de poder establir més vincle entre l’infant i el grup classe; poden seguir connectats més continuadament de manera online amb l’escola, inclús preparar una exposició amb mi sobre un projecte que treballin a classe per explicar-la als seus companys a distància, com quan hi ha alumnes confinats... és una cosa positiva que hem après amb la Covid, a connectar de manera diferent, també a l’escola”.
La paraula que li ve al cap a la Carme per definir la seva feina és FLEXIBILITAT: “T’adaptes a tot; a infants i joves en situacions molt diverses i complicades, a les seves famílies; a escoles diferents amb maneres de funcionar diferents... has de ser molt flexible i veure quina és la necessitat d’aquell moment i cobrir-la de la millor manera possible. De vegades entres a una habitació amb la intenció de fer una activitat concreta, però et trobes amb que li han de fer una prova i està angoixat i necessita que l’escoltis, o posar-nos a pintar tots dos o escoltar música; el que necessiti... ens adaptem al moment”.
Una de les coses que creu que va bé tant als infants com a les famílies és poder parlar amb una persona que no té relació amb la malaltia ni amb el dia a dia mèdic. Amb ella poden parlar de moltes coses que surten de la realitat hospitalària, i que els serveixen de respir. I moltes vegades fa activitats amb pares i fills plegats, i s’estableixen vincles i es donen situacions molt boniques: “Recordo per exemple un dia fent una activitat manipulativa amb una maleta que ens va deixar el Museu Blau, on arran de parlar d’un gripau el pare es va sumar a l’activitat per explicar-li al fill animals que hi havia al Marroc i que havia vist quan era petit; que potser abans no li havia explicat mai... va ser un moment bonic entre pare i fill que va sorgir arran d’una activitat de classe.”.
Quan acaba l’ingrés hospitalari i el nen va a casa però encara no pot reincorporar-se a l’escola, la Carme fa el traspàs d’informació al mestre domiciliari que s’encarregarà de fer l’acompanyament escolar des d’aquell moment. Per a la Carme, es fa una sinergia molt bonica en entre mestre d’hospital i mestre domiciliari : “és un treball conjunt molt interessant, i és molt bonic perquè el nen veu que hem parlat d’ell i de com seguir-lo acompanyant de la millor manera, i sent que el cuidem”.
Diu que, evidentment és molt diferent el que es treballa a primària que a secundària, i que amb els més grans moltes vegades s’ha de preparar les matèries per ajudar-los: “A les tardes de vegades em preparo i faig equacions i a casa riuen... em sembla molt important també ensenyar-los la meva feblesa per acompanyar-los millor, i dir-los que m’ho poden explicar tot, que podem anar tant enrera com vulguin i que aprofitin l’ocasió per repassar coses que no hagin entès, per tal que agafin seguretat i gaudeixin alhora de l’aprenentatge... ‘Jo el que vull és que tinguis èxits’, els dic”.