Fundació d'Oncologia Infantil
enriqueta villavecchia

Ve de treballar 16 anys com a psicooncòloga a AFANION (Asociación de Familias de Niños con Cáncer de Castilla-La Mancha), a Albacete, d’on destaca haver après moltíssim i que recorda amb agraïment: “Hem anat creixent de forma paralel·la, AFANION i jo, durant tot aquest temps; els nens i les famílies han estat els meus mestres, d’una manera única que no pot ensenyar-te cap màster ni cap carrera”.

Tot i haver treballat en cures pal·liatives com una fase més de l’atenció en càncer infantil, recorda que se li va despertar un especial interès fa 3 anys arran d’un col·loqui sobre malaltia greu i mort infantil, i va tenir clar que volia especialitzar-se en treballar i acompanyar en aquesta àrea. Ho fa des de les teràpies contextuals i també reconeix que té una manera de fer teràpia que està relacionada amb un estil molt personal: “La meva professió aporta a la meva vida personal i al revés. La manera d’entendre el comportament i el patiment està present en totes les àrees vitals. Tant en psicologia com en cures pal·liatives, treballo amb la Teràpia d’Acceptació i Compromís (ACT), que és una de les que compta amb més evidència científica. Des d’aquest enfocament, l’important no és el diagnòstic o eliminar ‘el símptoma’, sinó com em relaciono amb ell, de quina manera responc o com regulo el malestar. La conducta de les persones s’ha d’entendre en el seu context i veure la funció que hi compleix”.

Ens explica que la psicologia contextual es pot concebre com un gran arbre, on les arrels són la filosofia que li dona suport (el contextualisme funcional), el tronc és la investigació bàsica i les branques són les teràpies i tècniques que apliquem.

Explica que la manera en la qual s’entenen la mort i del patiment és molt diferent en una determinada cultura o en una altra.  I que gran part del patiment que sentim els éssers humans ve derivat pel llenguatge i la capacitat verbal: “Si un animal es fa mal a una pota, sentirà una sensació de dolor físic; però si una persona es fa mal a una cama, a part del dolor físic farà una sèrie de derivacions, pensaments com “sempre em passa a mi, sóc maldestre, ara ja no podré fer això que volia...” i tot això li afegeix patiment al dolor.  Per això treballem la flexibilitat psicològica, que ens ajuda a reconèixer totes aquestes emocions, sensacions o pensaments (que anomenem esdeveniments privats) i agafar perspectiva d’ells, amb la finalitat de generar un espai que ens permeti respondre en coordinació amb els nostres valors i amb allò que és important a cada moment, en lloc d’actuar de manera fusionada a aquests esdeveniments privats”.  Aquest és precisament el tema de la seva tesi doctoral: “Entrenament en flexibilitat psicològica per a pares d’infants amb càncer”.

L’equip d’atenció psicosocial de la Fundació acompanya tant als infants i joves com a les seves famílies. Com a psicooncòloga, l’Ana insisteix en el fet que és molt important poder incorporar el nen/a en el procés i explicar-li què li passa (sempre amb arguments adequats a la seva edat) i permetre que noti la presència dels seus pares i que compten amb ell:  “Quan sigui gran, el nen/a no recordarà exactament què li van dir els seus pares, però sí que li van donar aquest espai per preguntar, resoldre dubtes o expressar-se, i que van ser allà per acompanyar-lo. Moltes vegades, per estalviar-li patiment, els pares eviten parlar de la malaltia amb el nen/a; això a curt termini els provoca un alleujament i una falsa sensació que l’estan protegint, però a llarg termini en el nen/a generarà una sensació de desconfiança i de què se li estan amagant coses, quan és molt important que se senti segur, protegit i acompanyat. Al final, en comptes d’evitar el patiment es viu de manera separada i en soledat (el nen percep la preocupació en els seus pares i s’adona que pateixen, i ho viuen cadascú per la seva banda). Moltes vegades, l’experiència dolorosa és necessària perquè només des d’allà es poden obrir noves vies de relació amb l’adversitat que estem travessant”.